D'aquell racó banyat pels fulgors
del sol que el nostre cel triomfant plena;
de la florida terra on entre flors
es va lliscar la meva infància dolça i serena;
embolicat en els records del meu passat,
borrós com el lluny de l'horitzó,
guardo l'estrany exemple, mai oblidat,
del sembrador més estrany que va haver-hi en la muntanya.
Encara no se si era savi, boig o prudent
aquell home que humil vestit vestia;
només sé que en mirar-li tota la gent
amb profund respecte es descobria.
I és que potser el seu gest sever i noble
a tots sorprenia per l'arrogant:
fins als llenyataires mirant al roure
senten les majestats del gegant!
Una tarda de tardor vaig pujar a la serra
i al sembrador, sembrant, vaig mirar rialler;
des que existeixen homes sobre la terra
mai s'ha treballat amb tanta obstinació!
Vaig voler saber, curiós, la qual cosa el dement
sembrava a la muntanya sola i bravía;
l'infeliç oyóme benignament
i em va dir amb profunda melancolia:
—Sembro roures i pins i sicòmors;
vull omplir de frondas aquest vessant,
ull que uns altres gaudeixin dels tresors
que donaran aquestes plantes quan jo mori.
—Per què tants maldis per la jornada
sense buscar recompensa?— vaig dir. I el boig
va murmurar, amb les mans sobre l'aixada:
—«Potser tu imaginis que m'equivoco;
potser, per ser nen, et sorprengui molt
el sobirà impuls que la meva ànima encén;
pels quals no treballen, treball i lluito;
si el món no el sap, Déu em comprèn!
»Avui és l'egoisme maldestre mestre
a qui rendim culte de diverses maneres:
si resem, demanem només el pa nostre.
Mai al cel demanem pa per a tots!
En la pròpia misèria els ulls fixos,
busquem les riqueses que ens convenen
i tot ho escometem pels nostres fills.
És que els altres pares fills no tenen?...
Vivim sent germans només en el nom
i, en les guerres brutals amb set de robatori,
hi ha sempre un fratricida dins de l'home,
i l'home per a l'home sempre és un llop.
»Per això quan al món, trist, contemplo,
jo m'afanyo i m'imposo rude tasca
i sé que val molt el meu pobre exemple
encara que pobre i humil sembli i sigui.
Cal lluitar per tots els que no lluiten!
Cal demanar per tots els que no imploren!
Cal fer que ens sentin els que no escolten!
Cal plorar per tots els que no ploren!
Cal ser com abelles que en el rusc
fabriquen per a totes dolces bresques.
Cal ser com l'aigua que va serena
brindant al món sencer frescos raudales.
Cal imitar al vent, que sembra flors
el mateix a la muntanya que en la plana,
i cal viure la vida sembrant amors,
amb la vista i l'ànima sempre en l'altura».
Va dir el boig, i amb noble melancolia
per les breñas de la muntanya va continuar grimpant,
i en perdre's en les ombres, encara repetia:
—«Cal viure sembrant! Sempre sembrant!...»
